Les meves muntanyes

Tuesday 24 de November de 2009
La Serra de les Canals 2009-11-20
Tipo de Entrada:

�LBUM DE FOTOS

Ascenció des de Montalto per la pista de Canalada fins a Pleta Pilastre per pujar per tota l'aresta al Montcaubo i resseguir tota la Serra de les Canals.

entrada completa

Friday 6 de November de 2009, 09:22:30
Els 3000's del Vignemale
Tipo de Entrada:

RELATO

“Quinze són quinze..” Així començava la cançó popular infantil catalana.

Són els anys que han passat des d’aquella primera vegada.

Són també els cims que em restaven per tancar la llista oficial.

Al final n’han caigut Setze…..(com els jutges)

Les esperes sempre són neguitoses… al final- però- el moment arriba..a primer cop d’ull no veig res d’estrany… tot sembla al mateix lloc, el mateix to, el mateix soroll, el mateix rostre.. A mesura que s’apropa ja hi veig alguna cosa estranya…però no és fins que no m’hi munto que ho veig clar: qué cabrón!!!

Dissabte 17 d’octubre de 2009

Sona el despertador a quarts de sis…i com ja va sent habitual la mandra ens lliga dins l’escalfor del jaç… no dormim.. el nostre costat femení no deu tenir pas mandra i ens quedem garlant ben bé mitja hora..Acabem sortint sota una negra nit i amb un bon vent que amaina a mesura que el sol tot ho escalfa.

Aproximem des de lluny.. com ha de ser! Aquest cap de setmana torna a tocar pallissa monumental, que veurem compensada amb escreix si assolim el límit de la nostra condició..Sortim de Sant Nicolàs de Bujaruelo amb l’objectiu de fer – en dos dies- tots els tresmils del massis del Vignemale.

La pista –monòtona- ens ajuda a escalfar fins a Ordiso, on un camí ens condueix en lleuger ascens-descens cap a la cabana del Cerbillonar; punt final de camí planer i senyalitzat. A partir d’ara ens toca mirar amunt i superar amb un pendent vertiginós els mil quatre-cents metres de muralla que ens barra el pas. El nostre primer objectiu és el corredor de la Moskowa; ruta original d’ascens a la Pique Longue que havíem idealitzat. Alhora de la veritat decepciona tant per la feixuga aproximació per tarteres podrides i la efímera grimpada; no deixa de ser un pas gens obligat. Això si, tenim durant tota l’estona la visió de la Marmolera, les agulles del Tapou i la vall que s’obre sota els nostres peus que ens amenitzen la suada.

Treiem el cap a l’aresta que ens ha de conduir cap al cim del Cerbillona després dels vint metres escassos de pseudo-grimpada i ja veig el primer objectiu del dia.. ag SW del Cerbillona, si, un d’aquests tresmils secundaris perduts sense cap interès alpinistic..La veritat és que només hem trobat ressenyes que baixen-pugen des del Cerbillona i en aquestes circumstàncies fot una mandra del quinze haver de remuntar i després haver de baixar.. em conec, i se que si pujo al Cerbillona , amb la pallissa que ja portem no baixaré cap a la maleïda agulla..La decisió és ràpida, ens separem ja que el Dani ja la té i no pensa fer el préssec pels flanqueigs i desgrimpades que hi ha per accedir al petit collet que la precedeix. Un terreny podrit com pocs, plè de corredors que es desfan, contraforts que obliguen a grimpar i desgrimpar és el que m’espera mentre faig caure grans esllavissades de pedres que reboten parets avall.. Suo, esgarrapo i surto tant ràpid com puc d’aquest caos amb el convenciment que cada collet que accedeixi el pugui desgrimpar.. sinó rai que duem material!

Finalment aconsegueixo l’agulla i em permeto el luxe de mirar la vall d’Ara sota els peus una bona estona… més enllà els cims de Panticosa.. Balaitous. Midi.. Girant-me lentament ja veig la penosa remuntada que em queda fins al Cerbillona..Menjo, bec i inspiro…. Som-hi! Pedra petita que es desfà, intentant anar a buscar l’esperó dret i poder fixar els peus i les mans amb una mica més de confiança, el cansament fa acte de presència. L’aparició de la glacera i les vistes cap al Vignemale em sorprenen… mai l’havia vist en directe i és tot un espectacle per als meus sentits… sensació semblant a la que hom pot sentir quan viatja per exemple als EUA i se sorpren amb un “ ostia si és igual que a les pelis” . Hem quedat amb el Dani (o almenys això havia entès) al cim o al coll Lady Lister, però no ens trobem; fa un vent de mil dimonis, fred i sec. M’abrigo i miro al meu voltant- crido- res.. Passen pel meu costat un parell de patxis que els dic que si veuen a un foll de naranjito al coll que l’avisin que sóc aquí dalt… res.. Finalment el veig aparèixer al coll de Cerbillona… aixequem els braços.. si , som qui esperem!!

Sense temps per discutir qui tenia raó i on havíem quedat ens trobem tornant a agafar calories a la pujada del Clot de la Hount.. el cansament torna a fer acte de presència i durant l’ascens ja fem els canvis de plans corresponents.. No baixem a les agulles dels collons avui!

Cim del Clot.. tresmil bicentenari.. fa gràcia. Sobretot perquè sabem que l’haurem de fer dos cops més…Foto de rigor i ens encarem ràpidament cap al cim del Vignemale per l’aresta que ens obliga a baixar i després remuntar. Prop del cim ens creuem amb més patxis que en baixen i ens pregunten on són les coves que hi ha prop del cim.. Doncs no ho se noi, jo no sóc d’aquí i és el primer cop que m’hi acosto! Baixant del cim la trobem.. ben neta, sense humitat. Aquí s’hi ha de dormir bé…Baixem cap a la glacera per seguir el recorregut horari que tenim previst per la primera part de la “ferradura” . Trepitgem neu, no ens calen grampons, treiem el nas al Gaube amb poquíssim gel quasi discontinu i ens diposem a pujar per les grans lloses que defensen el Piton Carré. Baixar per aquí amb la pedra molla ha de fer de tot menys riure. Vistes des del cim cap al vessant nord.. es veuen les franges grogues del flanqueig de la nord… la part superior del Gaube.. l’entrada de la Y i tot el seguit d’abismes que fan aquest vessant el paradigme de l’alpinisme extrem als Pirineus…

Baixem altre cop a la neu i busquem el millor pas per accedir a la punta Chausenque, més alta que el Pitón i on ja hem de començar a esbufegar per respirar una mica millor..Més fotos, més mirades enllà i sobretot amb l’ansiada baixada que farem del següent cim al qual arribem caminant :l’espatlla de Chausenque. Vista des de dalt impressiona però la veta de color marró guia inequívocament cap a col de Glaciers… La perspectiva que es té des d’aquí sembla quasi bé inexpugnable..però es fa.. i sorpren amb la facilitat que es troben els passos senzills. Fem els equilibris corresponents a col de Glaciers i la remuntada pel clàssic canaló. Finalment ens plantem al cim del petit Vignemale amb la sensació de pau i tranquil·litat que ens dóna haver acabat les dificultats per avui.

Parada i fonda.. mengem bevem i ens saltem la prescripció de la dieta hipotriglicèrida… caic en la temptació de la llonganissa del Dani.. vull dir la que treu de la motxilla!

Quan ja estem tips i afartats baixem cap a Baysellance on esperem trobar-nos-el buit i tancat.. això si plè de mantes que avui no duem sac! “Afirmativo” ens ho trobem tot ben preparadet, un refugi de collons, mantes matalassos, estufa i llenya per parar un carro.. llàstima que l’aigua l’hem d’anar a recollir al llac que hi ha més enllà. Quatre estiraments i recol·lectem el màxim d’ampolles que podem per fer un sol aprovisionament. La passejada ens acaba de relaxar les cames i ens retorna al refugi amb ganes d’encendre foc.

L’atiador citop man, amb molta paciència i amb l’ajut d’unes fotocopies angleses de la zona escalfa l’estufa fins que les flames s’escampen i comencen a pendre cos.. El foc s’encen, ens il·lumina però sobretot ens escalfa. Comença a arribar gent.. A veure si al final no hi cabrem tots!

Diumenge 18 d’Octubre de 2009

Sota el pes de les mantes i sentint el vent que rogeix fora, la crida de la naturalesa es fa més incòmoda i feixuga.. Negra nit.. vent gèlid. No fa massa gràcia baixar-se els pantalons (els catalans ja en sabem prou d’això). Prou que fa hores que espero…Les cames entumides (i alguna cosa més) i esprintant com en Bolt cap al refugi altre cop.

Esmorzem, fem motxilles i ens tapem fins les orelles. Sortim quan just clareja més enllà del Perdut. Baixem els metres de rigor sense agafar escalfor i just passat el contrafort que ens obre pas cap a la glacera ens en dirigim de cap. Encigalada entre roques polides, desgastades pels anys de pressió… esquerdes obertes com ferides fetes a crits… moviments de la naturalesa viva que cada cop s’alenteixen més.

Posem grampons quan el sol ens toca, el vent s’enfurisma i ens desequilibra sobre aquesta súperficie cristal·lina endurida i fràgil com un mirall. Hi ha moments que ens costa mantenir-nos d’empeus.. caminem ràpid intentant clavar les puntes arrodonides dels grampons .. no hagués grimpat tant per roca, ara mossegarien millor!

El pendent disminueix, hem passat fa estona el punt d’inflexió just per meravellar-nos de les voltes que hem de fer per esquivar esquerdes i més esquerdes.. per sort, totes destapades per la manca de neu.

Ens aturem sota el coll de Cerbillona on recuperem una mica de forces, endrapem i deixem les motxilles. Ens disposem a pujar per segon dia consecutiu al cim del Clot… això si, només de pas.. ara no toca foto oi Dani? Cim..Insipirem.. mirem avall, sense veure res més que tarteres i pedres soltes. Hem llegit i rellegit ressenyes… des de la clàssica del Capdevila que tot ho desgrimpa i tot ho troba en “siete minutos” fins a relats descrits amb una precisió quirúrgica on es poden reconèixer elements diferenciadors prou clars.. Mentalitzats per perdre tres-cents metres.. per baixar als inferns.. Doncs això sembla perquè el terreny és podrit.. i fem caure pedres i més pedres que crespen olor a sofre.. a encès per la fricció i els cops.. és ben bé que en “banyeta” regna per aquí baix i s’ho passa bé veient la nostra vanitat d’anar a fer aquestes dues agulles. Ens equivoquem al principi, baixem massa a l’esquerre però ràpidament corregim l’error i ens trobem fent flanqueigs per aconseguir el tipic canaló que ens deixa al coll de l’agulla superior. Pugem i baixem.. i sabem perfectament on cau la segona.. trobem fites, trobem una corda.. trobem un corredor de neu!!! Merda! On collons és la nostra corda i/o els grampons. Moments de decepció.. “mitja volta” “ja pots anar tu amunt, jo aquí baix no hi torno, aixi que acabem la feina d’una vegada”.

La veritat és que la visió zenital del corredor és pitjor del que és en realitat, acostant-t’hi una mica es pot desgrimpar per un lateral. Fins i tot hi ha un pitó amb una corda anusada. Baixem encara més.. localitzem l’avantcollet que defensa el grandiós bloc empotrat i que deixa entreveure l’agulla inferior. Portem memoritzades les imatges dels passos claus..Una desgrimpada per aquí, un collet per allà i ens abracem al petit cim! Ens hem tret un pes de sobre!

Aquest vessant de muntanya és complex, caòtic però encantador i solitari.. es veuen detalls de la vall d’Ara, els cims més propers, els refugis Wallon i Oulettes i un llarg etzètera. La remuntada dels fatigosos tres-cents metres sense massa història. Això si, sense superar els temps estratosfèrics.. S’ho inventa oi?

Tercer cop dalt del Clot de la Hount..I a mi que no m’agrada repetir…Baixem a recollir les motxilles i a tornar a endrapar una mica.. El desfondament és ja una evidència.. el pit ens oprimeix els pulmons, ens ofega i no ens deixa inpirar a fons.. ens contentem en fer petites i ràpides inspiracions que ens faran aturar sovint.

Flanquegem el Cerbillona- per no repetir-lo- i remuntem el coll de Lady Lister on podem gaudir d’unes bones vistes de l’insípid corredor Moskowa… ja ho deien “me l’imaginava més gran”. Pic Central amb un vent que ens obliga a fer equilibris durant la passejada vertiginosa de la Marmolera, espectacular.. estreta i ben retallada.

Accedim al Montferrat esperant que el vent amaini una mica ja que la desgrimpada cap a les agulles del Tapou no és pas un passeig. Més fotos (sembles un polític ostia, sempre buscant “la foto”) i ja veiem el següent objectiu a tocar. Una mica per aquí una mica per allà… finura de mans i peus.. però com a mínim aquí la roca és ferma.. i dóna confiança.. Mirant avall es veu un gran trencament de blocs recents del que se suposa que és la glacera del Montferrat. El gel blanc-blavós deixa entreveure un gran caos per allà baix.

Les dues agulles del Tapou no cal buscar-les, un se les troba enmig del camí, plantades com a gendarmes on és senzill pujar-hi i baixar-hi .. sobretot venint d’on venim. Als seus cims ens sorprenem de la perspectiva de la baixada del Montferrat i més enllà la blancor de la Marmolera omnipresent.

L`últim obstacle que ens trobarem serà el ressalt per accedir a la bretxa Tapou.. el rapelem… ni ens plantegem desgrimpar-lo, tot i que m’ho miro un cop sóc a baix mentre li passo un despistat mosquetó que s’ha quedat a la furgo. Que no home que no!

Tapou…. Respirem.. esbufeguem encara més, ara ja sabem que els passos delicats s’han acabat, com a mínim els coneguts. Veiem l’últim cim de la ferradura l’últim cim d’avui.. l’últim dels tresmils..

Milieu, tot i que pugui significar el medi o el mig…. És l’ÚLTIM.. cedeixo l’honor al Dani d’arribar-hi primer i li dono la càmera… exhaltat faig els últims passos, els records flueixen, els companys, els cims, els dies, les arestes.. les llàgrimes em salten quan ens fonem en una última abraçada emotiva, sincera…ens apretem patosos dins els embolcalls dels abrics…Les sensacions són estranyes, alleujament, satisfacció, culminació d’un projecte que va començar fa quinze anys, sense el coneixement de la quantitat i qualitat de cims de tresmil metres que m’han tret durant alguns anys la son. Incerteses, projectes sense pressa però intentant mantenir un estil, una ètica .. posant sempre per davant el “com” abans que el “què”.. Defugint de repetir, intentant descobrir. Desitjant soletat i gaudint dels racons que ens ofereix aquest espectacular pirineu, que no té res a envejar a altres massissos..La imatge tridimensional del pirineu s’aconsegueix amb anades i vingudes, amb èxits i fracassos, amb accidents i dies joiosos.. sabent sempre que mai tindré temps de descobrir tots els racons que s’amaguen rere cada contrafort, rere cada coll… Sempre n’hi haurà més, sempre en voldré més!

Però no tot està fet…Encara ens queden mil vuit-cents metres fins al cotxe… llàstima no tenir un parapent.. cosa que em fa pensar a dedicar-m’hi algun dia….la baixada la hem cosultada a vàries fonts i no haviem trobat cami directe per baixar cap a Ara… teniem previst tornar per la cabana de Lourdes per remuntar després cap a Bernatuara i baixar directes damunt Sant Nicolàs.. Dissabte- però- ja vam intuir la possibilitat de baixar del Milieu directament.

Així és, un contafort continu, molt dret amb pedra desfeta a trams però prou consistent com per enfrontar-s’hi. Una mica d’orientació, observació, determinació i la sempre necessària sort ens fan trobar el millor recorregut per arribar amb els peus desfets al fons de la vall d’Ara prop de la cabana del Cerbillonar.

La resta, fent-se fosc i a ritme més relaxat ens porta cap a la furgo on ens espera la birra promesa i el descans merescut que trobarem per fi, sota una dutxa d’aigua bullint, ja a casa, ben entrada la matinada.